dimecres, 31 de desembre de 2008

any nou

Per fi. Després de deu dies amb febre, l'últim dia de l'any m'ha regalat un primer matí sense dècimes ben assolellat. M'he pres el cafè americà, fumejant, de peu dret davant de la finestra oberta. He rebut el sol a la pell com un bàlsam. L'energia vital ha començat a circular-me pel cos una altra vegada, a poc a poc, però amb passes segures. Tornarà a fer camí amb mi en aquest any nou, que sembla que ha de ser any de descobertes i de viatges. En caldrà molta, d'energia, per arriscar-se a perdre de vista la costa i inventar-se camins en els deserts. Potser serà l'any del gran viatge pendent, l'any d'atrevir-se a esquinçar l'oceà pel mig i tornar als orígens. L'any de canviar de casa, de barri, de ciutat. Potser.

O no. Potser serà un any de recolliment, tal com ha començat, des de dins de casa, acompanyada d'amigues i amics (i de la família, Inti, "¿Con leche lo quiere, mijita", mil gràcies pel teu bon humor, poca gent sap fer-me riure com tu!), que s'han exposat als virus perquè no estigués sola tantes hores, amb l'estufa a la vora i el jersei de coll alt i la tassa de cafè entre les mans. Any de fer balanç, de refermar els lligams coneguts, de rescatar els referents imprescindibles.

Tant se val. Sigui com sigui, podré recórrer aquest 2009 amb la vitalitat recuperada. No penso tornar-la a deixar escapar. Als pulmons encara hi sura un tel de tristesa, però no és capaç d'ofegar el desig de cuidar-me, de cuidar, de sortir a trepitjar el món amb sabates noves i ulls acabats d'estrenar.

dilluns, 22 de desembre de 2008

nada grave

Y me vuelvo a caer desde mí mismo
al vacío,
a la nada.
¡Qué pirueta!
¿Desciendo o vuelo?
No lo sé.
Recibo
el golpe de rigor, y me incorporo.
Me toco para ver si hubo gran daño,
mas no me encuentro.
Mi cuerpo ¿dónde está?
Me duele sólo el alma.
Nada grave.

Ángel González

dijous, 18 de desembre de 2008

tornarem a estimar

Perquè no volem ser una cosa estèril. Perquè ens estimem la vida, que té vida pròpia i ens fa giravoltar al seu compàs. Perquè preferirem sempre, malgrat el patiment, retenir a la pell i als llavis i als dits l'olor de cosa viva.

COSA VIVA

Com que no ens ha fet por estimar tothom,
ara que estem tan sols, hem sofert una mica.
Però el dolor és joiós com un infantament
perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril.

Tots els que hem estimat
ara passen de llarg i corren pels camins
sense voler-nos veure.
Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls,
nosaltres somriurem.

Tornarem a donar les mans i el cor
a cada nou amic que ens ho demani,
sense escoltar la por d'un nou esqueixament
o d'un estar més sols cada vegada.

Perquè a cada racó ens espera el record
d'alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida.
Perquè a cada revolt caminarem més buits
i sentirem l'olor de cosa viva
que hem deixat al darrere.

Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem
i hem descobert que viure és el gran goig
i que un petit dolor ens farà adonar
que encara no som morts.

Núria Albó


(fotografia d'Anita Moll)

diumenge, 7 de desembre de 2008

envia'm un àngel



http://es.youtube.com/watch?v=F9pd02T-xfw

Vam descobrir que ens fascinava a tots dos, te'n recordes?, quan teníem quinze anys i no feia tant temps que havíem començat a enamorar-nos en secret, per separat però inevitablement junts, de noies fugisseres i inabastables, de somriures eteris. Ens ho vam dir un dia que et vaig sentir cantar-la, no hauria dit mai que t'agradés aquesta cançó, Envia'm un àngel que sigui com tu... Ens crèiem tan diferents i en canvi érem el mateix, cadascú en el seu món cercant, amb una barreja d'entusiasme i d'angoixa, maneres de descobrir-nos i de dir-nos, cadascú en el seu planeta absorbint els acords d'aquesta cançó que ens feia somiar àngels impossibles.
M'agradaria preguntar-t'ho, si encara ho demanes de vegades, a ningú o a tot, envia'm un àngel que em recordi a tu, envia'm un àngel quan callen els records i tanmateix a casa totes les ombres perfilen dolors antics. M'agradaria preguntar-t'ho només pel gust que em diguis que sí, que continues somiant àngels i que vénen de vegades sense que ho demanis. No deixaria de mirar-te fins que absorbís tota la llum que se t'escaparà pels ulls mentre tornes a taral·lejar la cançó i per un instant ets tu essent jo al mateix temps, i se'ns esborren els límits i sóc jo la que et diu que sí, que encara somio àngels, i que vénen de vegades sense que ho demani, i canto la cançó amb la teva-meva veu. Tots els àngels que han vingut, i que encara vénen, tenen el color de la teva ànima -verd maragda, blau de mar-. S'assemblen a tu, em recorden a tu. I camino darrere les teves passes, sempre d'esquena al futur.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

sexualitats transgressores

Només un petit tast de tot el que va donar de si la jornada "Sexualitats transgressores", organitzada per la Xarxa Feminista:

"Yo no quiero una vida normal,
ni siquiera en la cama.
Yo quiero una vida propia."

"sexe per amor o sexe amb amor?"
(o amb afecte, amb plaer, amb tendresa...)

"La informació no és coneixement" (Rosa Sanchis Caudet)

"No ens preguntem 'qui sóc?', sinó 'qui estic sent', 'qui he estat sent'. Es pot aprendre a viure la sexualitat com un projecte de tota la vida, de cura d'una mateixa." (Flàvia Limone)

"La ciència produeix allò que vol descobrir." (Encarna Sanahuja)

"El poder crea el gènere, que al seu torn crea el sexe."

"Ens atrevim a ser irreductibles i inclassificables?"

"Es pot viure sense gènere?"

Continuarà... tota la vida!

dissabte, 30 d’agost de 2008

al nord, el far del sud


Se't va fer cada cop més menuda, la llum del far del sud, i vas decidir caminar d'esquena per no mastegar més desil·lusions. Que dures, les pedres de lluna negra al camí de tornada −també havies imaginat que hi hauria sorra càlida i clara−. Ha estat un miratge, vas decidir, i et vas negar obstinadament a girar el cap, però et ballaven pertot, a fora i a dins, els ulls verd-blau i el cos càlid i clar, de lluna color d’oliva, color de sorra. Era forta i era trista i era prohibida. Potser et ballen encara les pupil·les còmplices, ara que ja no persegueixes la llum dels fars, que ja no perds el centre, que et sembla que has guanyat la partida i que no has perdut la vida. Potser et desperta de vegades, encara, el seu riure, ara que ja no trepitges pedres negres amb sabatots de fang, que no la perds cada vespre amb un plor, ara que ja no importa si és prohibida.
Recorres altres paisatges, d’esquena a tots els fars.

dimecres, 27 d’agost de 2008

amics a la trinxera

"(...) cuando estalle la guerra estaré
en la trinchera contigo." J. Sabina


I ja fa tants anys que ni els comptem, perquè no cal. Podria dir que hi ets des de sempre i no mentiria. També hi ets arreu, en tots els espais que em configuren, al barri, al Pata Palo, a les quadrícules dels carrers per on ens perdem sovint (a fora i a dins), a la universitat on ens vam conèixer, a la vora de qualsevol mar que em recordi el teu. Has estat amb mi en totes les trinxeres, oracle-amic, a punt per ajudar-me a trobar les respostes que alguna bomba no sempre inoportuna havia fet saltar pels aires, a punt per cobrir-me les retirades inevitables, per atansar-me els fusells. No t'ha faltat artilleria: els emails llarguíssims, les converses quilomètriques a les barres de bar, els atxutxons imprescindibles, l'estoneta insubstituïble fins a la porta de casa, totes les nits que faci falta.

Amb tu sé que no hi haurà judicis. Que som el que som i és justament pel que som que ens estimem. Que tots els esforços s'enfoquen a aprofundir el que ens uneix, i no el que ens separa.

No deixis de fer-me lloc a la trinxera. Jo també hi seré, quan tu ho vulguis.

Un atxutxon o dos, o els que faci falta.

dimarts, 22 de juliol de 2008

El notari Riera

Em va atrapar fins a la matinada, enèsima relectura de Mirall trencat: el notari Riera, ja vell, va a veure Teresa Valldaura, que va amb cadira de rodes, a casa seva. Ella l'ha fet cridar perquè vol fer testament.

I aquell notari tan famós i aquella senyora tant de llet i de seda... en fi... algú havia endevinat que durant anys s'havien trobat per simular que s'estimaven o per estimar-se de debò perquè són coses d'aquelles que només Déu les sap...

Només Déu les sap, perquè de vegades o gairebé sempre ni nosaltres les sabem, no podríem dir si hem simulat que estimàvem o si ens ho hem cregut de debò. Tanta pell de llet i de seda estimada a trossos o en secret, ulls d'aiguamarina i ulls color de mel i ulls castanys de pestanyes llarguíssimes que fan pessigolles a les puntes de.

I de sobte, en el punt en què el tramvia s'aturava al seu davant, alguna cosa se li obrí per dintre i li omplí la boca d'una dolçor inútil de petons antics i de llavis tendres (...)

Inútil com el desig apagat al cendrer de la passió. Batecs insospitats de vides aparentment grises i mediocres.

Estaven l'un al davant de l'altre, sense retrets, amb una mena d'alegria escanyada. Déu meu, tant de patir, per què? La vida estava allí, ratllada d'arrugues, amb les mans que li tremolaven lleugerament, encara carregades de brillants, amb els ulls plens d’intel·ligència i d’espera. “Seu.” Eren mig estrangers i mig coneguts, amb les paraules d'amor enllà del temps com impactes de metralla en una paret cansada.

Retrobaments que semblen impossibles gairebé al final del trajecte...
I a l'últim, el dolor encarnat, la petja visible del desamor:

Abans d'anar-se'n el notari Riera li preguntà què li havia passat a les cames. La Teresa trigà a parlar. Havia tingut un amic, digué a l'últim, i quan havia començat a negligir-la la pena havia estat tan violenta que els nervis de les cames se li havien mort. "És per sempre". Es miraren com nàufrags, ell li agafà la mà per besar-la i ella li donà un copet amb el vano: "No cal."

Com diria algú que jo em sé: Que gran, la Rodoreda!


diumenge, 29 de juny de 2008

bicicletes

Tenia la intenció de comprar-me una bicicleta de segona mà tan bon punt arribés a la ciutat, però les inclemències climatològiques (previsibles, d’altra banda), la paranoia que s’estenia per tota la facultat sobre els violadors i la butxaca migrada me’n van fer desistir. A més, la residència on m’allotjava, com la majoria, només estava a cinc minuts a peu del Humanities Building i del centre. Una col·lega d’en M., una alemanya altíssima d’ulls gebrats i somriure difícil (tot i que segueixi el tòpic, era tal com ho explico), se’n va comprar una i la usava per anar a tot arreu. Crec que no la hi van robar mai. Al campus, pel que sembla, hi havia violadors, però no xoriços.

A mi, ni em van violar ni em van xoriçar res, seguint la tradició de bona sort que sempre, fins al moment (toquem ferro) m’ha acompanyat. Vaig néixer amb una estrella al cul, o al front, tant és. Tinc una llet que no me la mereixo. Tampoc no vaig tenir cap accident, malgrat la tortuositat incomprensible dels carrers, que t’impedia saber d’on venien els cotxes, i la peculiaritat illenca de conduir per l’esquerra, fet que havia provocat més d’un ensurt a alguns dels meus companys del continent. Tampoc no vaig fer-me mal per culpa del gel que cobria la ciutat a l’hivern i que convertia en una expedició perillosíssima el simple fet d’anar a comprar al supermercat. No vaig agafar cap refredat malgrat el contrast que suposava la temperatura del país respecte de la bonança barcelonina, ni cap grip, ni cap virus; no em van estafar mai amb el canvi, no em van enredar pel carrer. Fins i tot vaig tenir la sort que la policia no em fes fora ni em detingués la tarda que, amb la R.M., ens vam posar a tocar la guitarra al bell mig de Queen Street per veure si queien uns quants penics. Van caure gairebé cinc lliures, que es van fondre en dues tasses de xocolata calenta i unes pastes en un dels caríssims cafès de l’esmentat carrer, on, per cert, mai no havia gosat ni posar els peus.
Avorrit. Potser aquesta falta d’incidències i contrarietats van reforçar l’opinió que l’estada a Anglaterra, la gran aventura, havia estat un fracàs rotund, i que tornava sense res a explicar. Tanmateix, avui, pensant-hi, arribo a la conclusió que no calien grans anècdotes per fer interessant un viatge com aquell. Hi va faltar també, és cert, el component mitificador que converteix, per exemple, uns simples campaments d’estiu en una experiència inoblidable i transcendental, o un viatget de fi de curs en una de quasi religiosa. Però, així i tot, Anglaterra va marcar un abans i un després en la meva vida, encara que no fos per la bicicleta que no em vaig arribar a comprar ni per les aventures que no vaig arribar a viure. Això, però, ja són figues d'un altre paner...

divendres, 27 de juny de 2008

gavines i tempestes

Juraria que han començat de matinada. Com la pluja. Imprevisibles, també, com la pluja. Cridava una, responia l'altra. Sense parar. Diàlegs infinits que he imaginat dinàmics, un vol en cercles vertiginosos i provocadors. Odio les gavines, suposo que perquè em fan por (Pájaros tenia dos rombes i no vaig fer cas dels pares...), perquè són tan insolents com les rates, perquè planten cara i són agressives. Què hi feien, al meu barri, les gavines? Ahir al vespre ja les vaig sentir cridar, i ho vaig pensar, gavines aquí?, i em va fer gràcia; però és que aquesta nit semblava que la meva habitació donés al mar, al principi m'ha semblat que ho somiava, què hi fan, aquí, les gavines, tot això no té cap sentit...
I què hi fa la pluja, també, què hi fa ara aquesta tempesta de cop i volta, no entenia res. Al matí el carrer feia olor de tardor.

diumenge, 1 de juny de 2008

El fred

(He ensopegat amb un blog anaymia, en què noies joveníssimes defensen l'anorèxia i la bulímia com un estil de vida. En el blog, s'hi acumulen fotos "thin inspiration", com la que mostro, per animar les noies a no menjar. També inclouen frases com aquesta: "La comida es como el arte: existe sólo para mirarla." En un post, una noia parlava del fred:
Sabias que al tomar 1 vaso de agua fria estas quemando calorias??
El hecho de que tomar agua fría incrementa el consumo calórico del cuerpo, puesto que se necesita de más calor (calorías) para balancear la temperatura del agua fría que tomamos (aproximadamente 5°C) a la temperatura normal del cuerpo (que es de aproximadamente 37° celsius).
Eso sí, no son tantas calorías como para darte rienda suelta en un banquete!! Se estima que se consumen de 60 a 70 kcal. con esta práctica a diario. Si lo contemplas en una dieta de 2,200 kcal…. no es la gran cosa, pero ayuda...
Cuando sientas mucho frio en la noche y quieras cobijarte piensalo dos veces, por que tu cuerpo consume calorias tratando de calentarse a si mismo!
Y cuando te bañes hazlo con agua fria, ademas de quemar calorias tonifica la piel!!
Jo només conec el fred de l'Anna. És de l'únic que puc parlar.)

L'Anna té més fred que mai, més fred que ningú. El fred li mossega la pell i l’ànima. La xucla. No li deixa res viu.

Quan ve el fred, sovint es desespera. Sap que sortirà vençuda de la batalla, que lluitar no té cap sentit. S’arrauleix a dins del llit com un fetus, frega amb ràbia els llençols glaçats i aixopluga les mans sota les aixelles. Tremola. (Cal tremolar per arreplegar un poc d’energia, una mínima escalfor.) Serra les dents amb força, però no hi ha res a fer: el fred sempre és més fort que ella. De vegades plora, extenuada. És la rendició, la derrota total.

Aquest hivern li han sortit penellons, un al peu i dos a les orelles. Piquen com una mala cosa. Li recorden que no es pot desempallegar del fred. La desesperació li talla l’aire, que també és glaçat, i a vegades li provoca palpitacions. Beu el te bullint, s’escalda la llengua i es crema les mans aferrades a la tassa, però és en va, sempre és en va. El fred es riu d’ella i li enverina la sang sense ni una engruna de pietat.





dijous, 29 de maig de 2008

poder

Hi ha dies que ets sents poderosa. Simplement. No saps per què, ni si això vol dir alguna cosa, però no importa gaire entendre-ho tot, fer que les coses quadrin. Només saps que avui podries fer qualsevol cosa. Volar, fins i tot, com aquesta nit, que el somni se t'ha endut, per primer cop a la vida, en un viatge increïble travessant el cel, recorrent des de l'aire els carrerons d'una ciutat desconeguda i solitària que es convertia en testimoni còmplice i reverencial del teu poder. Tota tu et desplegaves, t'omplies des del centre i fins a cada extrem del cos, les puntes dels dits de les mans, les puntes dels dits dels peus, tota tu plena i immensa, lleugera i indestructible.

Algú t'ho ha dit, "això vol dir que t'has tret algun pes de sobre". Penses en tots els fardells que has anat deixant caure pel camí els darrers anys i entens que ara sí que hi hagi espai per omplir-te, respirar-te, elevar-te, volar.

dilluns, 19 de maig de 2008

Abrázame fuerte...

Tot el dia amb papallones a l’estómac, com els moments eterns abans de la primera cita, de la primera excursió, del primer viatge. Hem quedat davant del Palau una hora abans, i quan hi arribo et veig la tendresa vessant pels ulls, i sé que tot anirà bé, que no calia témer els maleficis que ens havien d’impedir compartir avui aquesta nit, que no s’han acomplert els presagis nefastos. Al bar on menjussem unes tapes i ens conformem amb una cervesa poc amarga, penso en l’últim concert que va oferir al Palau, fa tres anys i mig, i em veig a la porta del recinte amb les mateixes papallones a l’estómac i el mateix desig de deixar-me sacsejar l’ànima, malgrat la tristesa fonda i pesant que llavors se m’havia enclavat a l'entranya i que preludiava un hivern llarguíssim. Recordo el dolor i la bellesa d’aquell vespre de fa tants anys que em sembla una altra vida, i m’adono que avui el cercle es tanca, que el déu capriciós s’ha endut la hivernada i m’ha regalat aquest retrobament al Palau perquè ho pugui celebrar de la millor manera possible.

M’assec a la butaca i sé que quan aparegui, tan petit com el veig des de l’últim pis, tornarà a omplir l’escenari i hauré de trobar el moment d’aterrar, de tancar una mica la porta per on entren a raig les emocions que em provoca la seva presència. Perquè això és el que m’impressiona d’ell: la presència. Apareix i omple l’escenari. Somriu i omple l’escenari. Canta i omple l’escenari. I deixa la guitarra per saludar i es mou amb aquells gestos pausats i llavors és la pedra llençada a l’estany que expandeix la seva força amb onades concèntriques i inunda el Palau i m’entra de ple i m'eixampla. Tres cançons és el límit de la meva contenció (i és perquè no les conec encara, perquè són de l'últim disc i no he tingut temps d'apamar-lo): m'arriben els primers acords d'El marido de la peluquera i se'm trenquen de cop totes les resistències. "Abrázame fuerte, que no pueda respirar..." Ja no tinc por de dir que tinc por que algun dia ja no vulguis ballar amb mi, mai més.

És per això que només em surt de dir-li "gràcies" quan el tinc a prop. Gràcies per cantar la vida i dir-la i redir-la quan a nosaltres se'ns acaben les paraules.


divendres, 9 de maig de 2008

Helena (amb hac)

He tornat a saber de tu. Me n'ha parlat algú que no havia vist mai. Així, com qui no vol la cosa: "Ah, però, la coneixes?" I m'han vingut com un flaix els teus ullassos blaus, les pigues marronoses damunt del nas grec, la pell blanquíssima. Eres la George dels Cinc de l'Enid Blyton, la noia atrevida, aventurera, valenta. Em feia ràbia, t'ho confesso, que em diguessis que jo era covarda, que tenia massa por del càstig, que em feien por les monges. Tenies raó, i mai se'm va passar pel cap que algun dia seria valenta com tu. Era jo qui m'empassava vertiginosament els llibres dels Cinc, eres tu qui els vivia. No m'importava que em sabessis esporuguida i poca cosa, perquè així i tot em volies al teu costat. Almenys, encara. Vas dur el Blitz, el teu gos d'atura, a l'escola, perquè havíem de disfressar-nos dels Cinc per Carnestoltes. Les monges no donaven crèdit al que veien. La vas fer ben grossa! No sé qui eren els altres, però si tu eres la George, jo vaig rebutjar frontalment el paper de l'Anne (la rosseta figaflor, quina ràbia que em feia) i vaig escollir sense dubtar-ho el paper d'en Dick, el noiet moreno, una mica entremaliat, sense gaire seny. M'hauria enamorat de tu sense remei. Potser em vaig enamorar de tu sense remei.

Si algú s'enamora de tu avui, que sigui sense remei. Com a mínim. No et mereixes menys.

dijous, 24 d’abril de 2008

Contra la por

Tot i que les Bene Gesserit representen el control social i la manipulació, em permeto de prescindir del context i em quedo amb la lletania de la por, per recitar-la sempre que el monstre ens paralitzi.

I must not fear.
Fear is the mind-killer.
Fear is the little-death that brings total obliteration.
I will permit it to pass over me and through me.
And when it has gone past,
I will turn the inner eye to see its path.
Where the fear has gone,
there will be nothing.
Only I will remain.

Bene Gesserit. Litany against fear. Dune

No he de tenir por.
La por és l'assassina de la ment.
La por és la petita mort que porta a la desintegració total.
Permetré que la por passi per damunt de mi i a través de mi.
I quan hagi passat de llarg,
giraré l'ull intern per veure el camí que ha seguit.
En el lloc per on la por se n'ha anat,
no hi haurà res.
Només hi seré jo.

Bene Gesserit. Lletania contra la por. Dune video

diumenge, 20 d’abril de 2008

Germanes o la tenacitat de viure

Si la mort és inevitable, també ho és la vida. Un Txèjov a la catalana muntat amb la minuciositat i la cura amb què es fan totes les coses que s'estimen.

Imprescindible.

diumenge, 13 d’abril de 2008

Sevigné: embarcada en la vida sense el meu consentiment

Torno a assaborir Sevigné, de Marta Balletbò-Coll, i m'atrapa de nou una esplèndida Anna Azcona que s'atreveix a obrir la caixa de Pandora essencial, la que ha de retrobar-la amb la mare. Una de les frases que resumeix la pel·lícula, "Em sento embarcada en la vida sense el meu consentiment", em retroba amb el sentit d'aquest bloc, però en clau negativa: la vida té vida pròpia i no demana permís.
L'altra cara de la moneda. Inevitable.

dijous, 10 d’abril de 2008

La vida té vida pròpia

M'agraden les cales verges de Menorca a la nit, amb lluna plena.

M'agraden els fars de la Bretanya, engolits per onades gegantines. I els boscos nevats de la Selva Negra. Les muntanyes imponents.

L'olor de terra mullada. L'olor del mar.

L'olor de la mel, l'olor del gessamí, l'olor de cafè i torrades ensumada des del llit mentre faig mandres un diumenge al matí.

M'agrada el gust salat, del que sigui: de l'aigua del mar, del formatge sec i fort, de les arengades i de les anxoves. De les patates fregides de bossa, si cal.

M'agraden les espelmes de colors intensos (taronja viu, verd poma, vermell infern). M'agraden les nines de drap amb cabells de llana rossenca o negríssima i ulls riallers. Les joguines de fusta. Les flors de tarongina, les llibretes acabades de comprar, l'olor dels llibres nous, els llapis de fusta com els d'abans. Els sabatots marrons amb cordons gruixuts.

M'agraden les herbes de tota mena arrenglerades en un prestatge de la cuina. L'olor de les espècies. Del curri i de l'orenga, sobretot. I del coriandre. Els pots de vidre arrodonits on es guarda la pasta i l'arròs. Les ampolles de llet de les d'abans, de vidre, allargades i de coll estret. El color i l'olor i el gust del vi negre, sobretot si té bon cos, regust de fusta i aroma intensa.

M'agrada el pa torrat fregat amb all i regat amb un raig generós d'oli d'oliva, empolsinat de sal.

M'agrada la gent de mirada franca i somriure fàcil. Les dones fortes, femenines. I els nois de pell suau i ulls bondadosos. Alguna noia que m'engoleix la mirada en qualsevol indret quotidià –al metro, a les places del meu barri, al bar on ens trobem els amics–, que m'absorbeix, m'atrapa, se m'endú.

M'agrada la vida, que té vida pròpia i també se m'endú i m'absorbeix i em fascina.



(La il·lustració és Faro y furia, d'Ibar Ricardo Morgado, un pintor xilè també fascinant.)