dilluns, 26 de desembre de 2016

caure


Y me vuelvo a caer desde mí mismo
al vacío,
a la nada.
(...)
Ángel González

L'osteòpata em fa tres crecs al sacre i torno a caure --de la moto, de la bici, de la mare. Caic perquè freno perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell a no agafar embranzida sense permisos a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra a no besar-la en places a la intempèrie a no dir el seu nom si no és endins si no és fluixet si no és callant. Tres crecs a l'os exacte i ara ets tu qui cau, germà infinit, a l'abisme on borden els gossos que ensumen la mort encadenats a un arbre sec. El sacre obert i tu caient per l'esvoranc del meu centre ferit, esbatanat com una boca que crida el teu no-nom a través de totes les portes i de tots els segles.  

dilluns, 12 de desembre de 2016

per l'esvoranc


i què has de fer si t'han tornat a fugir totes
"Paraules", I Déu en algun lloc

un dia se t'acaben les paraules i vius com de passada, com si sí però no. Moment sagitarià, diuen els gurus, júpiter a no sé quina casa i tu pá fuera, gent per aquí i gent per allà, birres-cafès-infusions-sopars qualsevol dia entre setmana, festa major, vermuts, concerts, aniversaris. La tardor enfora com si encara fos estiu i no existís l'hivern sota la fina capa de gel que et sosté les acrobàcies. Com si haguessis oblidat que algun dia també tu has de morir i poguessis viure amb els contorns desdibuixats, en fotografies mogudes, sense posar nom a les coses. I s'està prou bé, penses, mentre fas equilibris damunt del pont de fusta i ignores l'aigua que es remou inquieta a uns quants metres sota els teus peus. T'estaria prou bé si no fos que alguna cosa no va alhora. Que el que no diem ens fuig de les mans com si no ho haguéssim viscut mai, i no té ni la densitat ni la força que tenien els dies que estimàvem carn endins, els dies que se'ns enredaven als turmells els laberints del seny de la mare, les nits que se'ns moria sense acabar de morir-se, i el sexe per oblidar-ho tot, i el vi per recordar la sang, i l'amor per recuperar-ho tot. Un dia se'ns acaben les paraules i l'hivern espera encara sota els nostres peus que en qualsevol moment el ganivet talli la superfície de gel i desaparegui la llum per l'esvoranc de la gran ferida oberta.

divendres, 7 d’octubre de 2016

ENSAYO DE CARTA



tal vez,

Mamá,
Hoy ha vuelto el frío a colarse por las rendijas de la ventana.
Algunos días
estoy más lejos de los que amo
que de los confines de tu océano.

o tal vez,

Mamá,
a veces me duele más mi vida que tu muerte.
Todavía la quiero y me oculto
todavía la deseo
y me ahogo.

o tal vez,

Mamá,
Te olvido cada vez que vuelve la alegría
a habitarme los resquicios del cuerpo.
Cuando su voz rellena con canciones mis agujeros.
Cuando el verano y las risas
cuando los niños y el mar y las estrellas.

o tal vez,

Mamá,
a veces me duele más tu muerte que tu vida
que tus silencios,
que tu locura,
que tus márgenes,
que tus cuerdas flojas en desequilibrio


o tal vez,

Mamá,
Ha vuelto hoy el frío a colarse por las rendijas de la ventana.
Aún me duele tu carne,
aún me duele tu sangre
aún me duele tu cuerpo.
     


dissabte, 3 de setembre de 2016

eres


pero a veces el miedo me atrapa
y ese fuego quema mi mapa
hay extraños mirando
tengo que seguir cantando
Nahual, "De la tierra"

eres irreverent, impulsiva, emocional fins al moll de l'os, valenta, lleona, terra ferma, mar vertiginós. Tenies a dins bastiments trencats per sempre, i no els sabíem però ho sabíem, perquè no amagaves ni la nostàlgia ni la por ni la ràbia ni la pena. Eres tant, amb majúscules, sense màscares. Llençaves les cries de ratolins pel forat del vàter, cuinaves coques de pa entre les pedres de la llar de foc, ens contaves que una infermera t'havia saltat damunt del ventre per expulsar-te el fill mort. Reies fort, parlaves alt, ploraves sense amagar-te. No agradaves, sovint. Et vam conèixer desubicada, despatriada, desarrelada. Ens vas ser dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada. Ens vas ser mare amb cicatriu al ventre, del melic fins al pubis, mare amb davantal de flors i mans aspres, mare laberíntica, mare des(con)centrada, malhumorada, rompuda. Presència irrenunciable abans i ara, abans i sempre.
 
i jo, que vaig estimar el que eres fins a trencar els límits del meu món, jo que sé estimar només des que t'estimo, camino algunes nits amb la por que no em vulguin dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada, laberíntica, desubicada, desarrelada.

dijous, 1 de setembre de 2016

A Ariel Nepomuk


el meu blogger favorit es recupera d'una operació de 4 hores i em trobo seguint el timing del preoperatori, la intervenció i el postoperatori al compte de Twitter del seu company. Els límits entre el que és estrictament biogràfic i la ficció literària s'esborren completament en el blog de l'Ariel Nepomuk, així que cadascú pot fer-ne la lectura que li plagui: entrar-hi de puntetes com qui llegeix el dietari íntim d'algú que no coneix, o deixar-se empeltar per l'autenticitat que respira, aquella veritat que fa que ens importi un rave si el que escriu li passa de debò o s'ho inventa, perquè tant si és una cosa com l'altra, el que escriu és real, viu, absolutament humà i universal, i ens travessa i ens fa riure i ens emociona i ens deixa del revés. Enlloc he llegit textos d'amor, sexe i desig tan intensos i tan sense sentimentalismes ni romanticismes ni dulcificacions embafadores. Tan com hauria volgut escriure-ho jo. De fa un temps, les xarxes socials, amb els comptes d'ell i del seu company a Twitter, han fet aterrar la biografia més literal i estricta damunt l'autoficció i a estones, com ara, que ha passat hores més allà que aquí, canvio de planeta i només m'importa una cosa: que se'n surti. Que no ens deixi orfes de les seves paraules, del seu univers tan seu i a la vegada tan meu, tan nostre, tan de qualsevol que s'atreveixi a deixar-se emocionar, travessar, riure quan no en té ganes, envejar-li l'amor i el desig i la seva família irreverent i modèlica.

diumenge, 28 d’agost de 2016

enllà del dir


Ella ha dit "vaig a dalt a escriure una carta" i jo he pensat que te'n devia una, no perquè tu me l'haguessis demanada, sinó perquè jo necessitava escriure-te'n una, a mà, amb bolígraf blau i DIN-A4, i dir-t'ho tot. Dir-te l'amor i l'arrel, la branca nua, l'esqueix i la por. Escriure't enredada en mi com l'heura que abraça el mur i s'hi empelta, com el tronc de l'arbre completament fos en la roca. Escriure't per dir-te que he entès que amb tu l'amor va ser nuclear, radical, incondicional. Que quan vas morir-te, vaig necessitar tant estimar encara més, abocar-me del tot, submergir-me, gairebé ofegar-me, perquè de cop no sabia què fer-ne, d'aquell estimar que se m'havia queda orfe. Que d'ençà del teu anar allunyant-te durant anys pels laberints del seny ja no he sabut mai més viure només rebent, viure només esperant. Que ho he entès, avui. Enllà del dir i a través del cos. I que només cal ser. Sempre i radicalment. Només cal ser.

divendres, 26 d’agost de 2016

fantasmes


Però el bon caçador que es lleva
a l'hora greu entre la nit i l'alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.
Joan Vinyoli

i de nit tornar a somiar-te, després de tant, sense motiu, sense voler, gairebé sense mi, que et mirava de lluny com si no fossis tu, o com si no fos ni jo la que et retornava en somnis. Perquè fa moltes vides que no som el que vam ser i potser ni ho vam ser, i què importa ara, si el que he viscut després i encara visc i vull continuar vivint m'encaixa totes les peces i neixen de mi el desig i les ganes, si ja ni sé ni vull deixar-me estimar i prou, deixar-me desitjar i prou, ser receptacle i prou. De nit tornar a somiar també cases en ruïnes devorades per plantes infinites. I escales cap enlloc i habitacions ocupades sempre per massa gent.

tornar a somiar-te de nit, i de dia mastegar la inquietud entre els llençols, respirar molt, acostumar les pupil·les a la llum. I saber la mare endins, i sortir a buscar el camí on li retrobo la veu.