divendres, 26 d’agost de 2016

fantasmes


Però el bon caçador que es lleva
a l'hora greu entre la nit i l'alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.
Joan Vinyoli

i de nit tornar a somiar-te, després de tant, sense motiu, sense voler, gairebé sense mi, que et mirava de lluny com si no fossis tu, o com si no fos ni jo la que et retornava en somnis. Perquè fa moltes vides que no som el que vam ser i potser ni ho vam ser, i què importa ara, si el que he viscut després i encara visc i vull continuar vivint m'encaixa totes les peces i neixen de mi el desig i les ganes, si ja ni sé ni vull deixar-me estimar i prou, deixar-me desitjar i prou, ser receptacle i prou. De nit tornar a somiar també cases en ruïnes devorades per plantes infinites. I escales cap enlloc i habitacions ocupades sempre per massa gent.

tornar a somiar-te de nit, i de dia mastegar la inquietud entre els llençols, respirar molt, acostumar les pupil·les a la llum. I saber la mare endins, i sortir a buscar el camí on li retrobo la veu.

dijous, 25 d’agost de 2016

per on no saps



per anar on ja saps
has d'anar per on no saps
Sant Joan de la Creu

la ment fa el buit de dia i vomita fantasmes durant la nit. No descanses però l'endemà ets feliç perquè ets aquí i enlloc més, perquè tornes a tenir força i la terra endins, perquè aquesta habitació ja t'és una mica casa i una mica tu. Però et fa por caminar tota sola a través dels boscos i dormir en una casa aïllada enmig de les muntanyes, i no fumes marihuana perquè saps que amplifica les inquietuds tant com amplifica les ganes i l'alegria. De dia busques els camins que no saps per anar on ja saps i llegeixes el revers dels versos i mires sense mirar per veure-hi enllà. Però de nit no t'atreveixes a caminar tota sola fins al final del poble per buscar estrelles fugaces o perseguir ovnis. De dia la soledat volguda, la soledat buscada, i de nit voler-te els besos, fugir de nines calbes de porcellana, acaronar a les fosques les mans transparents de la mare.


dimarts, 9 d’agost de 2016

no me'l salto

foto: Anita Moll

Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Joan Pons

al final no m'he saltat l'estiu i la tardor la vull encara ben lluny, que m'he quedat amb set de blau i de camins de pedra seca i de silenci i de calma. També de versos i d'històries menudes apuntades com telegrames en una llibreta. He anat a acomiadar-me de la mare al peu de l'hibisc, que esclata pertot de flors de color fúcsia, i li he dit que m'ha tornat l'ànima al cos. Que la vida, de moment, no me l'acabo. La gossa ha vingut a seure al meu costat i no he volgut pensar però he pensat que potser serà el seu últim estiu, que ja és molt gran i vés a saber si quan jo torni encara hi serà. Potser sí. Ahir em va defensar amb dents de lloba i no semblava gens que volgués morir-se. Jo tampoc no sembla gens que vulgui morir-me. Ha fet bo i ha fet vent, aquest estiu, a l'illa. Li dic a la mare que he tornat del tot, i que l'enyoro, també. M'enduc Isabel Allende al vaixell per tenir un trosset de Xile en el trajecte. De la gossa, me n'acomiado amb un fins aviat. I no em salto l'estiu que encara em queda. La tardor, de moment, la vull lluny. (És lluny. No és, ara.)

dimarts, 19 de juliol de 2016

gàbia

obra de Francesc Calvet

que això no és cap gàbia ni ho seria tampoc si pogués quedar-me si pogués omplir casa teva de llapis de colors si pogués dir-te t'estimo davant dels barrots que no em deixen marxar lluny de la teva pell lluny de la teva olor lluny del que vull tant

dimarts, 28 de juny de 2016

eternitats



perquè si la beso el desig torna a créixer com l'extremitat d'una estrella de mar i m'oblido que morirem qualsevol dia i que llavors tant se valdrà que hàgim existit. Que el que escrius potser et fa eterna però el que vius t'ho emportes dins d'un sac d'on treuen el cap fades i monstres i no se n'assabentarà mai ningú. Morirem i potser ens ploraran els gossos que no sabran que hem fet l'amor tantes vegades d'amagat i del revés i sense seny i sense casa. I el que no dius sí que existeix --t'existeix endins, com una pedra negra que tu mateixa t'has nuat al turmell.


dissabte, 25 de juny de 2016

sigue nadando


sigue nadando, sigue nadando
Dory

el pasado te perseguirá, va dir també la gitana a la Puerta del Sol. i tu t'entestes a crear presents que es convertiran en passats que et perseguiran en el futur.

i així anar fent


diumenge, 12 de juny de 2016

blue is (not) the warmest color


derrotes quotidianes o que m'entri un whatsapp i (encara) voler que siguis tu. Sobreviure't a l'hivern és més fàcil. A l'hivern se'ns permet la nostàlgia i la melangia ociosa dels vespres de diumenge, i encara més si plou sovint, i si fa fred a casa ja ni t'ho explico. A l'hivern hi ha permís per estar trista i tenir ganes de marxar a dormir encara que sigui d'hora i no t'hagis acabat ni la primera cervesa. Ja em diràs tu què es fa amb l'enyor els dies de sol i vermuts i prunes i albercocs i cinema a la fresca i concerts de mitja tarda. Ja em diràs què es fa amb la pell que no ha fet durícia i que ja no recorda com es fa perquè l'estimi una altra. Penso en pessebres en ple mes de juny perquè fan casa i ara en vull una rabiosament. Que això no va ni d'èxits ni de fracassos però potser em salto l'estiu amb un triple mortal sense ni despentinar-me i em planto a la tardor i aquí no ha passat res. Que el blau no és ni de conya un color càlid i jo no m'hauria enamorat mai de la nòvia de l'Adèle.